Introducció

L´ autisme és un concepte dinàmic sotmès a interpretacions diverses i a més a més enfrontades entre elles: psicodinàmiques, conductistes i biològiques. Tot i haver uns criteris delimitats en els manuals actuals, sembla que encara estan lluny de ser consolidats (Artigas-Pallarès, i Paula, 2012).

En els darrers anys, sembla que hi ha hagut un elevat creixement de casos d´ autisme, tot i que segons Berenguer (2013), refereix que el diagnòstic canvia segons els criteris: “hasta hace unos años el diagnóstico del autismo era más restrictivo mientras que últimamente se ha ampliado esa categoría”

Pero què és l´autisme?

Per a poder donar una definició adequada, hem escollit la que donen Viloca i Alcocer (2014).

 “L´ autisme infantil o trastorn d´ espectre autístic (TEA), es caracteritza per un desenvolupament marcadament anormal o deficient de la interacció i comunicació social, amb una reciprocitat inadequada amb les persones. Hi ha una dificultat de tenir en compte els altres i empatitzar amb ells. El procés de simbolització no es desenvolupa o presenta importants alteracions, que indueixen a una intensa rigidesa mental i a un repertori summament restringit d´ interessos”.

Aquest dèficit de comunicació, és sovint mal interpretat per part dels terapeutes i de la població en general, incidint en promoure la interacció social, i evitar les conductes repetitives i estranyes dels autistes. Són aquestes conductes i els símptomes complexos i persistents que causen un pobre ajust psicosocial. Així, és fa necessària la detecció i diagnòstic primerenc amb prioritat. Són els pares els primers en advertir aquests símptomes característics de l´ autisme. El 50% observen manifestacions en els primers 12 mesos de vida (Márquez i Albores, 2011). Ambdós autors proposen que els serveis educatius i cuidadors de la salut necessiten formació específica centrada en el desenvolupament del llenguatge i sociocomunicació.

Tanmateix, l´ ús d´ instruments i protocols d´ abordatge és discutible, ja que normalment l´ autisme requereix d´ un tractament multidisciplinar (Berenguer 2013). No només cal un tractament farmacològic, sinó també la combinació amb tractaments psicoterapèutics (Márquez i Albores, 2011).

Tractament de l´autisme

Ara bé, la qüestió plantejada sobre quina és la teràpia més idònia, és la que comporta més controvèrsia. No vol dir que n´ hi hagi una de correcta. No és la teràpia la que s´ ha de posar en el punt de mira, si no la manera d´ escoltar els símptomes de la persona que presenta el trastorn autístic, o escoltar a la persona.

Segons J. Tamarit, 2005, en els darrers anys s´ està projectant un canvi en la consulta d´ escoltar la malaltia, cap a escoltar al pacient: “En el autismo, como en el resto de las discapacidades del desarrollo, tradicionalmente se ha hecho especial énfasis en la educación centrada en los síntomas y en las habilidades y poco, aunque está cambiando hacia ello, en la educación centrada en la persona y en su calidad de vida”. Això implica una conducta més participativa del pacient, i sobreposar els seus drets i interessos, tot i que en el cas de l´ autisme és complicat atendre aquesta premissa.

Si tenim en compte que en la Psicoanàlisi és vital el concepte de transferència, com es pot procedir a la cura de l´ autisme, si per a aquests no hi ha existència de l´ Altre (en majúscula, del simbòlic)?. Tampoc existeix l´ altre (en minúscula, de l´ imaginari), ja que els autistes no han arribat a constituir el jo en l´ estadi del mirall (Lacan, 1949). El fet de quedar-se en el real i no haver fet la separació jo-altre, és el motiu de l´ angoixa que li produeix la presència de l´ altre, un altre a qui no pot dirigir la mirada. No hi ha hagut una separació.

Segons Berenguer (2013) no és que no existeixi l´ altre. Sí existeix, només que “hay demasiado y por eso tiene que protegerse”. (…) No podemos dejarnos engañar por la sensación de que para él no estamos”. Així, proposa que les conductes dels autistes no és que no serveixin i s´ hagin d´ eliminar, sinó que és un intent de construir una manera de funcionar. El que s´ ha de promoure, és una elaboració d´ una manera de pertànyer al món. Es habitual veure la relació que tenen els autistes amb els objectes. Es a través d´ ells que ens és possible establir una comunicació. Amb el treball amb nens, veiem com es comuniquen especialment ells amb les nines i ninots. Evitaran la mirada de l´ analista o terapeuta, no respondran les preguntes que li formulin, però serà possible un discurs a través dels objectes que han pres importància per a la persona autista  (Freire i Malcher 2014).

Els tractaments dels nens autistes, prenen la direcció de centrar- se en 3 punts descrits per Viloca i Alcácer (2014) que enfronten al terapeuta a les següents qüestions que hauran de superar:

1) que pugui acceptar la veu humana i les paraules amb significació per poder accedir al simbòlic

2) que la relació interpersonal sigui motiu de plaer

3) que la confiança en sí mateix i en els altres el permeti acceptar els canvis i la consciència de ser una persona separada, amb identitat i pensament diferenciat, sense que aparegui l´ ansietat catastròfica de la separació.

 

Laia Casas

 

Bibliografia

Artigas-Pallarès, J., Paula, I. (2012). El autismo 70 años después de Leo Kanner y Hans Asperger. Revista de La Asociación Española de Neuropsiquiatría. Recuperat de http://www.revistaaen.es/index.php/aen/article/view/16534

Berenguer, E. (2013). Enric Berenguer, psicoanalista: “Sobre el autismo se dicen muchas cosas supuestamente científicas, y todas estrictamente contradictorias” – La Casa de la Paraula . Espai cultural associatiu. Recuperat de http://www.lacasadelaparaula.com/es/enric-berenguer-psicoanalista-sobre-el-autismo-se-dicen-muchas-cosas-supuestamente-cientificas-y-todas-estrictamente-contradictorias/

Freire, A. B., Malcher, F. (2014). What autists can teach us about social interactions and how psychoanalytic treatment can contribute to it. Psychology, 5(11), 1350–1354.

Lacan, J. (1949). El estadio del espejo.

Márquez, M. E., Albores , L. (2011). Autistic spectrum disorders: Diagnostic and therapeutic challenges in Mexico. Salud Mental, 34(5), 435–441.

Tamarit, J. (2005). Autismo: modelos educativos para una vida de calidad. Revista de Neurología, 40 (1), 181.

Viloca, L.,  Alcácer, B. (2014). La Psicoterapia Psicoanalítica en personas  con trastorno autista. Una revisión histórica. Temas de Psicoanálisis. Recuperat de http://www.temasdepsicoanalisis.org/la-psicoterapia-psicoanalitica-en-personas-con-transtorno-autista-una-revision-historica/